Després d’anys d’experiència sobre la fusta per separat, ens hem unit ara, amb la voluntat de continuar creixent i fer realitat aquest somni de gaudir de la nostra feina, de cercar nous reptes, nous projectes, i com sempre, amb voluntat d’aventurer, noves il.lusions.
Per encetar el nostre recorregut com a companyia hem triat aquest text, fruit de la nova dramaturgia argentina. No en va, hem triat a Caroline Groueix, com a directora, també argentina, per tal d’unir dues escoles.
Dues actrius de la terra: Montserrat Ocaña i Carme Porta, creuen l’atlàntic, metafòricament, per unir-se a una manera d’escriure que, de retorn, ens enriqueix a ambdues parts.
Amb el text a la mà, va ser evident la necessitat d’adaptar l’original Argentí a l’Espanyol, i fer-ne també la traducció al Català, d’aquesta manera en podríem treure el màxim rendiment i, així, arribar a tots el àmbits culturals.
La nostra premissa a estat sempre la senzillesa, prioritzant, així, la interpretació per damunt de l’escenografia, vestuari i d’altres elements teatrals.
Perquè aquest format? La voluntat és crear una atmosfera fruit de la tensió que desprèn el text. Convidant al públic a participar d’aquesta realitat i així fer-lo còmplice.
El camí que vàrem escollir per aconseguir el nostre objectiu va ser un equilibri d’energies, vam optar per contrapunts, un dels personatges actiu i un altre passiu.
Personatge actiu: La creació del personatge mitjançant l’activitat ha sigut clau per anar desgranant el caràcter d’Anna, un caràcter aparentment extravertit, amb inquietuds, dinàmic i lliure de complexes, malgrat aquesta aparença s’hi amaga un personatge molt més complex ple d’incògnites i enigmes que es van descobrint al llarg de l’obra.
Personatge passiu: l’ immobilisme d’Elsa crea contenció i bloqueig emocional fruit de la manca de memòria, voluntària o no, envers el passat familiar. Quines són les pors d’Elsa que la fan oblidar?
El conflicte entre els personatges és més que evident. El punt de trobada i distanciament entre ambdós és equidistant. I en aquest punt apareix, com no, el tercer en discòrdia, el vell jardiner de la família, el detonant d’aquest conflicte, excusa i motiu que deslloriga pors i confessions. El desequilibri perfecte o si més no necessari.
Espai Escènic
Seguint la nostra aposta de crear una atmosfera que convida a participar, prioritzant la interpretació, calia un espai adequat, que emmarqués la nostra proposta. És per això, que s’escull un espai concret; l’estança principal de la casa d’estiu on transcorre l’obra. Seran les actrius que, construiran verbalment els altres espais per endinsar-los a l’imaginari de l’espectador. El retrobament de les protagonistes a la casa s’allunya molt dels records i les experiències viscudes en ella. Ens trobem una llar que ja no és tal, deshabitada durant molts anys però amb l’empremta del passat. Una maleta vella i una petaca. La mínima expressió.
Espai Sonor
La música, de Luis Elhail Obei, ens situa, ens embolcalla i ens modifica amb senzillesa i alhora, també ens pertorba, ens incomoda i descriu les sensacions d’angoixa, de melangia i de tensió que pateixen els personatges La fusió d’elements naturals com el mar i unes pinzellades de música electrònica són la formula perfecte per aconseguir els diversos ambients, i crear així espais dins dels espais escènics i fora d’aquests .
